lunes, 3 de noviembre de 2008

Al Sàhara, una altra vegada

diari de Balears
31 d'octubre de 2008

Opinió / Miquel Àngel Llauger

Dimarts passat, de matinada, tornava a Palma el xàrter d’Air Algérie amb què una delegació d’uns setanta polítics de les Illes Balears va visitar els campaments de refugiats sahrauís situats al voltant de la ciutat algeriana de Tindouf. Durant quatre dies, diputats autonòmics, diputats estatals, membres del Govern i de consells insulars, batles i regidors varen conèixer la insuportable realitat d’un exili sahrauí que ja fa trenta-tres anys que dura.

Se n’han duit l’impacte emocional que suposa sempre la visita als campaments, provocat per aquesta barreja agredolça d’hospitalitat, acostament afectiu i constatació de l’absoluta precarietat de la vida dels refugiats. Han conegut els projectes de cooperació finançats des de les Illes Balears, el funcionament del sistema educatiu i sanitari, i han mantingut reunions diverses amb autoritats sahrauís. I han reiterat, com no podia ser d’una altra manera, el missatge de suport a la causa justa d’aquest poble desproveït de la seva terra.

Els objectius del viatge, per tant, s’han complert. Per als que ja havien participat en alguna altra d’aquestes delegacions polítiques, o havien fet alguna visita anterior als campaments, la sensació predominant amb què retornen a casa és la d’impotència. Els sahrauís resisteixen amb dignitat, però trenta-tres anys d’exili, trenta-tres anys d’ajornar una vegada i una altra la solució al conflicte són, es miri com es miri, més anys del que es poden suportar sense erosió de la fortalesa.

Els sahrauís resisteixen, però es desesperen de veure’s dependents d’una ajuda humanitària que arriba sempre amb comptagotes, i amb la incertesa de si el mes vinent serà suficient. Els sahrauís resisteixen, però resulta difícil evitar que les generacions joves se sentin temptades per l’abandonament o pel recurs a la violència. Els sahrauís resisteixen, però la situació es fa més dramàtica a mesura que els homes i les dones més formats (metges, mestres) cerquen una sortida professional fora dels campaments. Els sahrauís resisteixen, però resulta difícil, sobretot, no caure en la desesperació de veure’s oblidats per una comunitat internacional que sembla respondre més al joc dels interessos econòmics i les relacions de força que a l’imperatiu de la justícia.

Tots els que donam suport a la causa sahrauí podem sentir, també, la temptació de l’abandonament: és difícil continuar durant anys apostant per les causes que prenen l’aparença de causes perdudes. És el propi exemple de la perseverança sahrauí el que ens ha de dur a reiterar el nostre compromís amb un poble amb qui tenim contret un deute històric. L’any 1975, Espanya va abandonar el Sàhara al Marroc. Trenta-tres anys després, l’actual Govern espanyol no només no aposta perquè els sahrauís puguin retornar al seu territori i exercir la sobirania, sinó que aprofundeix en la traïció: darrere d’un discurs oficial de "neutralitat activa" i de "solució pacífica acceptada per les parts", multiplica actuacions tan declaradament contràries al Sàhara com vendre armes a bon preu al Marroc i ser el beneficiari principal d’uns acords de pesca fets entre la Unió Europea i el Marroc per aprofitar uns recursos que, legalment, pertanyen als sahrauís.

Cal, per tant, que els representants polítics continuem fent allò que està a les nostres mans: mostrar el nostre suport als sahrauís, denunciar les violacions dels drets humans comeses pel Marroc, i pressionar davant el Govern central perquè adopti, d’una vegada, una posició mínimament digna i mínimament reparadora de la traïció de 1975.

Fuentes:
*ACAPS Wilaya Alt Penedès
*diari de Balears

NO OLVIDES DEJAR TU FIRMA Y REENVÍALO A TUS CONTACTOS:
PARTICIPA: